Superfícies de la majoria de les llarspinces de fre del cotxetendeixen a desenvolupar òxid en condicions de conducció normals. Això representa un fet físic comú en lloc d'un defecte de qualitat del producte i no hauria de causar una preocupació excessiva als propietaris dels vehicles. Les causes, les posicions afectades, els graus de corrosió i els impactes pràctics de l'òxid de la pinça segueixen patrons clars, que es detallen a continuació.
Pel que fa a les propietats del material, la majoria de les pinces de fre de cotxes d'equip original es fabriquen amb ferro colat i acer. Aquests metalls són susceptibles a l'oxidació per naturalesa. Tot i que les pinces acabades passen per processos de polit, pintura anticorrosió a alta temperatura i anticorrosió per formar recobriments protectors, aquests recobriments no són permanents. Es degraden gradualment durant el servei. Una vegada que el metall base està exposat a les condicions ambientals, l'oxidació i l'òxid es produiran ràpidament. Un petit nombre de pinces millorades d'alt rendiment adopten un aliatge d'alumini amb una capacitat anticorrosiva superior, però aquests productes rarament s'instal·len en vehicles de producció massiva.
Les condicions ambientals actuen com a principals contribuents a la formació d'òxid. Muntada a la part interior de les rodes sense blindatge, la pinça de fre del cotxe està constantment exposada a substàncies corrosives. Les pluges, la rosada matinal i l'aire humit s'enganxen a les superfícies exteriors. El fang esquitxat a les carreteres humides, els agents de desglaç i la sal de la carretera porten una forta corrosivitat i acceleren el deteriorament de la pintura. L'aigua atrapada als espais de les rodes després del rentat de cotxes s'asseca lentament. La humitat persistent ataca racons i escletxes on normalment s'origina l'òxid.
El desgast físic durant el funcionament accelera la fallada del recobriment i la corrosió. Les rodes giratòries aixequen sorra i pols que copegen i desgasten contínuament la pintura de la pinça. Els cicles tèrmics de la calor de frenada fan que les capes de pintura envelleixin, s'esquerdin i es desprenguin. Les cantonades, les posicions dels cargols i les interfícies de pins de guia on la cobertura de pintura és relativament fina són els primers punts per danys al recobriment i l'oxidació posterior. A més, els vehicles que estan inactius durant períodes prolongats pateixen una ventilació i una dissipació de calor més pobres en un entorn humit i s'oxiden més fàcilment que els automòbils que es condueixen amb freqüència.
És vital distingir l'òxid superficial superficial de la corrosió profunda, ja que les seves conseqüències són molt diferents. L'òxid més visible que troben els usuaris es manté a les superfícies exteriors on la pintura s'ha trencat. No penetra en els conjunts interns i deixa sense afectar els pistons, anells de tancament i passadors de guia. La capacitat de frenada i la seguretat de conducció romanen intactes, i una neteja senzilla pot mitigar l'òxid superficial. La corrosió profunda només es produeix en vehicles inactius a llarg termini, automòbils amb mal manteniment o cotxes que funcionen en entorns costaners de boira salada. La corrosió avançada pot provocar que els components s'enganxin i s'enganxin els elements de fixació.
En resum, l'òxid superficial menor a la pinça del fre del cotxe constitueix un fenomen físic normal inevitable en entorns operatius típics. Afecta principalment l'aparença en lloc de la funcionalitat del món real. Els passos de manteniment rutinari, com ara la neteja regular de les rodes, l'eliminació de la humitat residual després del rentat i evitar l'estacionament a l'aire lliure humit prolongat, poden frenar el desenvolupament de l'òxid. La substitució o les reparacions especials són generalment innecessàries.
